Aprenent a observar l’horta valenciana

Què ens pot contar l'horta de València només amb mirar-la?

CODIs

CODI Enric Guinot - Aprenent a observar l’horta valenciana
CODI Enric Guinot - Aprenent a observar l’horta valenciana

 

 

L’horta de València és un dels paisatges històrics més importants i de major valor patrimonial. Quan la gent pensa en l'Horta de València normalment ho sol associar al tarongerar, una imatge típica que va lligada a la riquesa agrícola i a l’abundància d’aigua que cal per a regar aquestes hortes mediterrànies de la costa valenciana.

Però, en la pràctica, l’horta de València no ha sigut sempre igual. Ha tingut cultius diversos al llarg del temps i el tarongerar és només l'arbre típic tradicional del darrer segle i mig. Quan busquem en els documents més antics, el que veiem és que l’horta està plantada de cereal i de vinya. En altres moments foren les moreres, amb la producció de la seda, tan significativa en la València de l’època moderna. De fet, inclús hui dia si ens apropem a algunes parts de l’horta de València, el que més es veu són les edificacions, una conseqüència de la transformació urbanística i de l’ampliació dels espais urbans sobre l’horta com un espai agrari. Per tant, no ha existit mai un únic paisatge de l’horta ni uns mateixos cultius i això és el que, a través de l’estudi històric, hem anat aprenent i intentem explicar.

Quan ens apropem a la imatge d'un espai territorial de l'horta, com és la del vol americà de 1956 (la primera imatge aèria completa que tenim de l'horta de València), la primera sensació que tenim és estar veient un puzle molt complicat d'entendre. Hi ha parcel·les, cadascuna d'una mida, però també es veuen séquies i camins. Els pobles són més xicotets que els de hui dia, perquè ha passat més de mig segle. En eixe sentit, dóna la imatge d'un paisatge molt complex difícil d'interpretar, però estem començant a saber llegir aquests paisatges històrics de l'horta de València i entenent-los a partir de les investigacions que es realitzen a la Universitat de València.

El primer a esclarir és que no tot regadiu és una horta. Regadius hi ha moltíssims al llarg de tot el món. Des de la revolució neolítica de fa milers d'anys la gent va començar a regar per tal de produir la màxima quantitat d'aliments possible. Però, volem saber més concretament com s'hi regava, qui decidia on anava l'aigua, de quina manera es repartia aquesta o quins cultius es feien, atés que no es realitzaven els mateixos en tot el món. Per exemple, hi ha diversos aliments com la dacsa, la tomaca o la creïlla que van vindre d'Amèrica i que s'estengueren durant el segle XVI a Europa i hui dia els considerem habituals. Per tant, hem de diferenciar entre regadiu i hortes mediterrànies històriques del territori valencià, que tenen el seu origen a l'època medieval i, més en concret, a l'època musulmana.

En aquest sentit, els estudis que hem fet al llarg dels últims anys han anat identificant sobretot les xicotetes hortes de muntanya, aquelles que estaven en un poble o en una antiga alqueria i que tenien una font o una parada d'un riu que derivava per un canal. En definitiva, una comunitat per a unes terres regades pels habitants d'eixe nucli. Així, al voltant de les zones urbanes, i especialment en el cas de la ciutat musulmana de València, durant el transcurs dels segles es crearen grans sistemes de reg. Alguns d'aquests són les séquies que hui dia formen part del Tribunal de les Aigües (Rascanya, Mestalla, Mislata, Rovell, etc.) i són bastant complexes. Els darrers anys el que hem fet és identificant-les i fent els plànols de reconstrucció fins i tot d'allò que ja està desaparegut per estar situat baix de la ciutat de València. Una de les coses que ens queda més clara d'aquestes planimetries de les séquies tradicionals de l'horta de València és la seua diversificació arborescent. Això és com es van obrint els diversos canals des d'un punt inicial que s'anomena "séquia mare" des del qual es va repartint la séquia per poder regar totes les parcel·les i fa que la seua forma parega la d'un delta d'un riu. És aquest l'origen musulmà que respon a l'existència d'alqueries.
 

Muntant el puzle

Els darrers anys hem anat aprenent com estan construïdes aquestes séquies, aquest puzle parcel·lari tan complex. I això, ho hem fet gràcies a l’estudi dels següents aspectes.

El primer és el mateix territori, atés que les hortes, tot i que pareixen planes, en la pràctica no ho són, hi ha xicotets desnivells d'uns metres perquè a tot el terreny hi ha terrasses que estan en pendent. Aquest sistema de terrasses és necessari per a poder regar, ja que en cas contrari l'aigua aniria arrossegant-se fins a arribar a la mar. Per tant, el primer que fem és definir quina és aquesta geografia física del territori i això ha fet que apareguen els paleocanals, és a dir, uns barrancs de desaigüe per quan plou molt i porta l'excedent d'aigua cap a la mar.

El segon aspecte que estudiem és l’organització dels camins, les vies de circulació per on va la gent, que indiquen on viuen i quins són els camps de treball, ja que no són necessàriament els que estan al costat de les cases. I, lògicament, aquests espais d’habitatge o de residència i els camins no han estat sempre els mateixos. Per exemple, a l’època romana hi havia grans viles treballades per esclaus que estaven a uns llocs concrets i a partir de la creació de les hortes en època islàmica (segle X) començaren a crear-se alqueries i els camins per a arribar a elles. Això va substituir l’organització de l’època romana. A partir del repartiment de Jaume I va tornar a passar el mateix i a mesura que creix la població en el segle XVIII i XIX, cada vegada es fan més alqueries disperses i cases soltes, augmentat així la complexitat de l’organització territorial.

El mateix passa en els sistemes hidràulics, és a dir, les séquies majors del Tribunal de les Aigües. Totes elles tenen un origen, un punt de captació al riu Túria que esdevé el canal principal a partir del qual es generen subdivisions que van fent arribar als diversos termes, territoris i partides dels diversos pobles que conformen l'horta de València. La seua reconstrucció física, parcel·la a parcel·la, amb els plànols cadastrals i la fotografia aèria, ens ha ajudat a entendre com va ser dissenyat aquell repartiment de l'aigua. I això ens ha portat a la identificació d'acords socials entre els diversos usuaris regants, fins i tot en els anys de sequera de l'època medieval. És en aquesta situació on rau la clau per entendre com es fan els acords socials per a evitar els conflictes quan falta l'aigua.

Finalment, un altre aspecte que hem estudiat els darrers anys i que ens ha permés tindre una idea més clara quan vegem aquest paisatge tan complex són les parcel·les. O, millor dit, les terrasses perquè les parcel·les s'han subdividit molt donat que la gent les compra i les ven o les hereta i s'han anat fent més xicotetes al llarg dels segles. En canvi, les terrasses, que són unitats de reg, en molts casos remunten a l'època medieval, fins i tot a temps de Jaume I o més antigues. Així, hem aprés a identificar parcel·les i a saber de quina època són quan no tenim documents que ens ho conten. A partir del segle XIV comença a haver-hi més documentació als arxius públics municipals, però als primers cinc-cents anys d'història de l'horta de València no existeixen pràcticament papers que ens ho conten. És l'arqueologia extensiva o hidràulica, que estudia els espais de reg, la que ens ha donat una eina per a interpretar aquesta antiguitat i aquests orígens.

Per això hui dia tenim mapes de les diverses zones de l'horta de València en els que hem pogut identificar grups de terrasses i parcel·les de fa quasi mil anys, de l'època musulmana en la qual es van crear eixos espais. Altres corresponen al repartiment del segle XIII i ho sabem perquè utilitzaren mesures diferents. És a dir, no era el mateix sistema de mesures en l'època musulmana que el que va introduir la societat cristiana i feudal en el segle XIII. Hui dia, amb el treball de camp, el cadastre i la fotografia aèria som capaços d'identificar aquestes coses i per tant assignar a un espai concret, a cada zona de l'horta de València i altres hortes mediterrànies, una edat aproximada del seu origen i la seua antiguitat.

Per tant, tenim els instruments i els mecanismes per tal que quan passegem per les hortes, aquests paisatges històrics patrimonials que són territoris de vida i treball encara hui dia, començar a entendre com foren construïts, què ha canviat al llarg de segles i què ens queda hui. I d'aquesta manera tindre un major coneixement de la nostra història.