La conquesta vegetal

Com va passar la Terra de ser habitada per aquests bacteris a desenvolupar la gran diversitat d’espècies vegetals que s’hi troben i conviuen actualment?

CODIs

La conquesta vegetal
La conquesta vegetal

 

 

 

Les plantes són éssers amb molta diversitat. Per a arribar a la multitud de formes i colors actuals, aquestes han passat per diverses fases en un procés conegut com a “evolució”. Per a això, han adoptat formes diverses al llarg del temps i així han aconseguit adaptar-se a l’ambient que els envoltava.

Els primers organismes que aparegueren a la Terra foren els cianobacteris, els quals tenen una característica peculiar: disposen de tilacoides, que contenen pigments fotosintètics que els permeten fer la fotosíntesi. Els cianobacteris poden viure de forma lliure o formant xicotets grups o colònies, de manera que s’ajuden els uns als altres. Com que els cianobacteris eren l’únic organisme viu a la Terra, podien viure allà on volgueren. Ara, passat el temps, podem observar laminacions fòssils de formes diverses formades per la captura i fixació de partícules carbonatades per part d’aquests cianobacteris, unes estructures conegudes com a estromatòlits.

A continuació vorem diferents punts d’inflexió en la història de l’evolució de les plantes.

 

La formació de la capa d’ozó

La fotosíntesi consisteix a agafar molècules inorgàniques i transformar-les en orgàniques. Com es pot veure a la imatge inferior, de cada 6 molècules d'aigua i 6 molècules de diòxid de carboni (CO2) – ambdues molècules inorgàniques-, es pot formar una molècula de glucosa –molècula orgànica- i alliberar 6 molècules d'oxigen. Per fer possible això, cal energia, en aquest cas provinent del Sol. L’aparició de la fotosíntesi és un canvi molt important atés que, en definitiva, es tracta d’agafar elements que es troben a la natura i importar-los al món viu.

 

Tot aquest oxigen alliberat de la reacció de fotosíntesi és en forma molecular, és a dir, dues molècules d’oxigen unides (O2). Una vegada alliberat, els rajos solars trenquen aquesta molècula d’O2, creant així dos àtoms d’oxigen independents. Alguns d’aquests, en unir-se a altres molècules que encara estan en forma d’O2, formen O3, o cosa que és el mateix, la molècula d’ozó. Tot aquest ozó, en aquell moment va anar acumulant-se, formant així la coneguda capa d’ozó.

Els primers organismes vegetals que ocuparen la Terra foren les molses i les hepàtiques. Aquestes requereixen un ambient humit de forma constant, de la mateixa manera que ho necessiten els amfibis del regne animal; viuen al costat de fonts, rius, estanys, etc.; no disposen de fulles ni d’arrels pròpiament dites i, a més, es reprodueixen mitjançant espores.

 

La lignina

Arriba un moment de la història en què apareix la lignina, una de les substàncies que genera estructures dures. Aquest esdevé un fet molt decisiu en l'evolució de les plantes, ja que produeix que les fulles puguen ser més grosses i que les tiges comencen a ser més altes, arribant inclús a poder formar els troncs dels arbres. Aquest fet produeix que puguen aparéixer les falgueres i els equisets, unes plantes que com que tenen una altura major, els arriba millor la llum del Sol. Els equisets són uns organismes vegetals molt senzills en forma de canya. Fan la fotosíntesi, però no tenen fulles, com tampoc les tenen les falgueres. Es reprodueixen per espores i és el sorus (també conegut com a esporangis) l’estructura que les emmagatzema i les allibera.

Llavors apareixen els espermatòfits (o fanerògames), és a dir, aquelles plantes que naixen de llavors i tenen un creixement de fulles i branques a partir del que es coneix com a “gemmes axil·lars”. Això és un fet nou atés que fins al moment només hi havia plantes amb gemmes apicals, situades a la part alta de la planta que només permetien el creixement en llargària. També apareix el càmbium, el qual separa el xilema del floema i permet que els vasos conductors puguen fer-se més grans i arribar més lluny fent que la planta tinga més altura.

Hi ha dos tipus d’espermatòfits: les angiospermes (plantes amb flor) i les gimnospermes (plantes “sense flor”). Realment aquestes últimes tenen una espècie de protoflors amb estructures molt simples, sense colors i, tot i que creen gàmetes femenins i masculins, ho fan d’una forma molt més discreta que les angiospermes.

 

Gimnospermes

Pel que fa a les gimnospermes, hi trobem el Ginkgo biloba. És un arbre que prové d'Àsia i antigament estava molt ben considerat per moltes raons. Una d’aquestes és que es creia que tenia propietats místiques, inclús se l’anomenava “arbre de la pau”. Així, es plantava al voltant de centres religiosos o cases de gent adinerada. Aquest arbre té unes fulles molt característiques que ens indiquen que és una espècie molt antiga. Les fulles d’aquest arbre van arribar a tindre tant de valor social que es van arribar a utilitzar, fins i tot, com a moneda de canvi.

Un altre exemple de gimnosperma el trobem en una espècie molt coneguda al món de la jardineria, la Cyca revoluta, una de les plantes que creix de manera més lenta de tot el regne vegetal. Més exemples de gimnospermes són el pi, el xiprer i l’avet. El pi presenta l’aparell reproductor masculí (els cons), els quals alliberen els gàmetes masculins que aniran a parar a l’aparell femení (les pinyes), i així aquest últim és fecundat i, en obrir-se, allibera les llavors. Pel que fa al xiprer, el seu aparell de reproducció femení s’obri per deshidratació, perdent no només aigua, sinó també color. L’avet presenta un conjunt d’adaptacions per al clima on viu, això és, molt fred.

 

Angiospermes

L’aparició de les angiospermes suposa un salt en l’evolució vegetal molt important. Apareixen les flors grans i amb colors vistosos. Alhora apareixen els fruits que, per presentar colors i aromes diversos, criden l’atenció dels animals. Mentre que molt pocs animals s’alimenten dels fruits de les gimnospermes, pràcticament qualsevol animal podria fer-ho dels de les angiospermes. Això suposa un avantatge per als arbres, ja que els animals, en menjar-se les llavors, les dispersen fàcilment.

En les angiospermes hi ha dos subgrups: les monocotiledònies i les dicotiledònies. S’anomenen així perquè les primeres quan germinen trauen només una fulla petita (el cotiledó), mentre que les dicotiledònies en trauen dues. També presenten altres diferencies, per exemple en la nerviatura de les fulles o la distribució dels eixos vasculars, que diferencien el creixement d’aquests dos tipus de plantes.

A la imatge inferior esquerra hi vegem un tall d’una planta monocotiledònia, com ho és, per exemple, una palmera. Cada punt que s’hi aprecia representa un dels eixos vasculars que es troben distribuïts per tot el tronc. A la dreta hi podem vore un altre tall, aquesta vegada d’una dicotiledònia, en el que vegem un únic eix vascular que gira al voltant d’un centre. Això fa que el càmbium, esmentat anteriorment, puga diferenciar el xilema, que fa que la planta puga créixer en amplària, cosa que no ocorre en les monocotiledònies.

 

El creixement del xilema d’una forma o altra és el motiu pel qual les monocotiledònies creixen només en altura, però no en amplària, mentre que qualsevol dicotiledònia pot créixer en altura però també en amplària. En créixer el xilema es forma, cada any, un anell de creixement. És per això que podem contar els anys dels arbres a partir d’aquests anells, però no podem contar els anys que té, seguint amb l’exemple, una palmera.

La majoria de monocotiledònies solen ser plantes herbàcies, és a dir, amb poca altura. Tot i això, hi ha algunes que se n’ixen d’aquesta norma, com el bambú o qualsevol espècie de palmera. En les dicotiledònies trobem el gènere Quercus, típic de la zona mediterrània. Són exemples l’alzina, el coscoll, el roure o la surera.

Com a exemples de flors trobem el nenúfar, amb unes adaptacions molt concretes que li permeten flotar i així arriben altres animals com les abelles que permeten la pol·linització d’aquesta. La flor de la brugmansia és un altre exemple. Aquesta és molt tòxica i s’utilitza per a l’elaboració de drogues.

Les margarides també són un exemple de flors que, tot i ser ben conegudes, formen part de les plantes compostes, un fet no tan conegut. Això implica que la part groga d’aquestes estructures és, realment, un cúmul de moltes flors masculines i femenines, envoltades per un conjunt de sèpals de color blanc que les protegeix.

Totes les plantes de les quals hem parlat les podem trobar al Jardí Botànic de la Universitat de València, de manera que podem gaudir d’elles en qualsevol moment.