Entenem per patrimoni cultural allò que ens connecta al nostre passat i al nostre present. Explica la nostra història i el comportament de la nostra societat.

El patrimoni cultural el dividim normalment en patrimoni material i immaterial. El material serien tots aquells llocs, edificis o qualsevol altre objecte que tenen valor per la seua història, el moment en què el van executar o la manera d'haver-se executat. Pel que fa al patrimoni immaterial, una miqueta més difícil de definir, són comportaments o tradicions de certs grups de persones que enriqueixen la vida humana.

Queda generalment acceptat que dins d'aquesta definició entra la pilota valenciana. Però, quins són els elements que la defineixen? Per una banda, la pilota valenciana és un bé transversal, atés que es tracta d'un comportament, és a dir, un bé immaterial, lligat indissolublement a béns materials.

Un exemple d'aquest tipus de patrimoni seria el Tribunal de les Aigües de València, que se celebra cada dijous en la porta dels apòstols de la Seu. Tot el món entén que estan vinculats i formen una unitat indissoluble i a ningú se li ocorreria canviar la seua ubicació per la sala d'un jutjat per a celebrar-lo els dies de mal oratge.

Per tal d'explicar el cas de la pilota es pot recórrer a un exemple senzill, el cas de l'Abdet. En aquest cas tenim una manifestació cultural efímera –el joc–, vinculada a una base social que la genera –la població–, amb una artesania depenent d'ella –l'elaboració de les pilotes– i que s'ha practicat durant molt de temps en un espai que s'hi ha mantingut pràcticament intacte.

Així doncs, si volem promoure i conservar un bé com la pilota, quines accions s'han de tindre en compte? L'any 2014, la Conselleria de Cultura va realitzar un decret en què es definia la pilota com a Bé d'Interés Cultural. Aquest decret diu que la pilota és un Bé Cultural Immaterial. Però, si llegim l'annex al decret, en un paràgraf on es defineix un dels béns a protegir, especifica que trinquets i pistes de joc han de gaudir de protecció. Aquesta és una definició un poc vaga, ja que és clarament comprensible en casos com el trinquet de l'Olleria –que pel seu valor arquitectònic únicament ja mereix una conservació, a banda del que puga tindre pel valor etnològic del seu ús–, però és més difícilment comprensible en edificis nous i de poc interés.

Els carrers, uns amfitrions desprotegits

Què ocorre amb els carrers? Tot i ser l'espai de joc majoritari, almenys fins al final de segle XX, no encaixen dins de la definició que dona el decret de pistes i trinquets. Així doncs, queden fora, tot i que a la vista queda que una partida en el carrer que, quan aquesta es dona dins d'un nucli històric, esdevé un fenomen més ric culturalment, amb una base social més àmplia i un major valor patrimonial que una partida en un carrer artificial, que ofereix facilitats i comoditats en altres aspectes, però no en aquest.

El carrer Maria Benlliure de València és conegut així actualment, però fins fa poc era conegut com a plaça de la Pilota. Aquest carrer és representatiu del que ha suposat el segle XX. Hi ha hagut nombrosos canvis en els usos socials, en les instal·lacions presents al carrer, en la tradició constructiva o en els criteris de composició arquitectònica. I tot això ha fet que hui dia semble impossible que torne la pràctica a un carrer com aquest.

El principal element pertorbador del joc, present en gairebé tots els carrers on s’ha jugat a pilota, és l'automòbil. L'automòbil és, almenys, un bé mòbil. Això permet apartar-lo a l'hora de la partida, però limita el joc obligant a planificar-lo i a delimitar la seua duració en el temps.

Què ocorre amb els elements que són fixes i, per tant, no poden apartar-se? A un estudi de més d'una vintena de carrers, es veuen una sèrie d'inconvenients que s'han trobat, relacionats la major part d'ells amb instal·lacions i serveis que abans no existien i que en el moment de la seua implantació no s'ha valorat la interacció que podien tindre amb el joc de pilota.

D'aquestes instal·lacions, la que més opcions de corregir-se ha tingut ha sigut la protecció dels fanals. Tot i que no és una protecció del joc, sinó una protecció enfront del joc. A més, la quantitat de mesures protectores dels carrers és molt menor que el nombre d'elements pertorbadors existents.

Cal destacar una mesura protectora del joc, com són les ratlles fixes als carrers. A llocs com Calp o Benimantell, on la pilota intervé com un dels factors determinants del disseny de la plaça des d'un primer moment, aquestes marques legitimen la pràctica del joc al carrer, fins i tot quan no està jugant-se. Així i tot, són molt escasses i anecdòtiques aquestes situacions. La pilota es manté desprotegida als carrers, tot i ser un bé que, a banda de protegir el joc, transforma el carrer des d'un espai de trànsit a un espai de relació durant el temps que duren les partides.

Per a concloure, entenent que la pilota és un bé valuós, que ho és, hem de pensar en unes mesures per a protegir-lo o promoure'l. Però sense fossilitzar-lo ni convertir-lo en una espècie d'espectacle desvirtuat, sinó deixant que es desenvolupe en llibertat. I per a això és imprescindible que els espais que li són propis estiguen protegits.