El 2018 es van complir els 600 anys de la creació de la Generalitat Valenciana. Aquesta és el conjunt d’institucions que encarna l’autogovern dels valencians. Això vol dir, en primer lloc, que l’autogovern valencià no és cosa d’ahir i tampoc de fa 30 o 40 anys, moment en què es va crear l’estat de les autonomies. A més, per tal de contrarestar les aspiracions de les nacionalitats històriques, que són les que tenen una més llarga tradició reivindicativa, es va recórrer a l’enginyosa fórmula del ‘café per a tots’.

L’estat espanyol, fins aleshores molt centralitzat i uniformitzador, es va dividir administrativament en 17 autonomies. També es va fomentar cert regionalisme, això sí, un regionalisme “sano y bien entendido” que era la fórmula que ja utilitzava el franquisme per tal de desenvolupar aquesta consciència autonomista en regions, que no sols no havien comptat històricament amb una singularitat pròpia, sinó que tampoc s’havien distingit per una tradició de reivindicació autonomista.

El País Valencià, que és un terme no sols vàlid sinó també legal que està contemplat en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia, no és un autogovern artificiós o arbitrari, ni tampoc un producte històric recent. L’autogovern dels valencians remunta a la creació mateixa del Regne de València, amb la colonització duta a terme per Jaume I, que en compte d’afegir les terres valencianes recentment incorporades a Catalunya o Aragó, va crear un regne nou distint i amb les seues pròpies lleis, la seua pròpia “constitució” que són els furs, les seues pròpies institucions, una moneda, un sistema de pesos i mesures, etc. Entre aquestes institucions la més important són es Corts valencianes, perquè són les que ostenten la representació del poble valencià a través dels seus braços o estaments. El braç militar, o nobiliari, el braç eclesiàstic i el braç reial que més o menys representava el conjunt de les ciutats o viles que formaven part del patrimoni reial.

En l’edat mitjana les Corts es reunien molt de tant en tant. Quan el rei necessitava diners no tenia més remei que convocar-les per a demanar una contribució, un subsidi o la recaptació d’un impost. Les Corts llavors aprofitaven per a demanar unes contrapartides polítiques. En el període entre unes corts a unes altres es va desenvolupar una institució que funcionava com a comissió permanent, com a delegació permanent de les Corts que rebia el nom de Diputació del General. El nom de “General” venia donat perquè implica la representació de tot el regne a través dels tres braços o estaments. La nova institució, la Diputació del General, que passarà a dir-se Generalitat naix com una comissió permanent de les Corts Valencianes.

És cert que la Generalitat va nàixer amb una finalitat fonamentalment fiscal i financera. És a dir que va nàixer per a recaptar i gestionar l’impost per tal de reunir la suma que les Corts acordaven donar-li al sobirà. Al contrari que en França o en Castella, on és el mateix monarca o els oficials reials qui s’encarreguen de recaptar l’impost i gestionar les finances. La corona d’Aragó i, dins d’ella, en el Regne de València, qui s’encarrega de recaptar l’impost és la nova institució de la Generalitat.

Mentre que la via que es va desenvolupar en França i en Castella portarà a l’enfortiment del poder central, a una monarquia cada vegada més centralitzada i absolutista, als altres països, en la mesura en què les finances i les decisions polítiques relacionades amb elles estaven en mans de les corts o el parlament o de la generalitat, es desenvolupà una altra via de construcció de l’estat, que és la via parlamentària. La via que finalment triomfarà als Països Baixos i, sobretot, en Anglaterra i que al País Valencià es veurà truncada per la derrota durant la Guerra de Successió, durant la Batalla d’Almansa. Sobretot pel decret de nova planta que va abolir el sistema foral valencià i el va substituir per les lleis de les institucions castellanes.

També és cert que en aquestes societats més parlamentàries que no aquelles on es va desenvolupar la monarquia absoluta i centralitzada, la figura del rei no estava per damunt de la llei, el rei no ostentava la màxima sobirania, sinó que aquesta sobirania estava compartida amb les Corts, amb les institucions, amb la Generalitat i es convertia així enfront del rei en la veu dels habitants del regne. Això sí, expressada a través dels seus estaments, dels seus braços, propis de l’època. I no d’un sistema corresponent a societats modernes o democràtiques.

He dit abans que 1707 representa una derrota valenciana i ho explique dient que encara que durant la guerra va haver-hi partidaris d’un bandol i altre, austriacistes i borbònics, maulets i botiflers, al final la derrota va ser col·lectiva, va ser de tots els valencians perquè se suprimiren els furs i les institucions valencianes, amb independència de què fos només un bàndol el que s’havia revoltat contra el monarca i que, fins i tot els partidaris del monarca Borbó Felip V, quan anaven a protestar per aquesta supressió, fins i tot pel dret privat valencià, tot havia estat abolit, volien expressar-li al monarca que a pesar de la seua lleialtat havien estat suprimides les lleis valencianes i demanaven la seua recuperació, van ser empresonats. Per tant, la desfeta va ser col·lectiva.

La Generalitat va deixar de ser una institució vigent, però no va desaparèixer mai de la memòria dels valencians. D’aquesta enyorança del passat medieval, del passat gloriós, de les institucions perdudes, es va passar a la reivindicació política a finals del S.XIX i ja a començaments del s. XX amb el desenvolupament del valencianisme polític. Dins de l’ideal del valencianisme polític estava la recuperació de les antigues institucions. I, justament, la Declaració Valencianista de 1918, que és una fita importantíssima de la història del valencianisme polític es produïa al cap de 500 anys de la creació de la Generalitat Valenciana. Des d’aquesta declaració valencianista de 1918 fins als anys de la República, les aspiracions valencianistes anaven desenvolupant-se i anaven abocant a l’elaboració d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia.

Així, als anys 70, al binomi llibertat i amnistia, que reclamava tot l’estat, en el País Valencià s’afegia al paquet de reivindicacions un tercer element: Estatut d’Autonomia. Gràcies no sols a les reivindicacions o la pressió de les forces polítiques progressistes, sinó també a les massives manifestacions dels primers anys de la transició, com la de l’any 77, en favor de l’estatut d’autonomia es va produir la consecució el 1982 de l’Estatut d’Autonomia valencià.

L’estatut d’autonomia va recuperar el nom de “Generalitat”, però no per a designar una sola institució, sinó al conjunt d’institucions que conformen l’autogovern valencià.

Per acabar, un dels problemes més importants hui dia és l’organització política i administrativa de l’estat i la redistribució dels recursos financers. Ho mostra el fet que estiga en l’agenda de totes les forces polítiques valencianes i que també i que també siga una preocupació fonamental de la societat valenciana.

El coneixement d’institucions com la Generalitat Valenciana i de la tradició legal i política dels segles forals ens permetrà no sols un millor coneixement sinó també contribuir a posar en perspectiva i a millorar el sistema polític i institucional dels valencians, del qual depenen, en definitiva, el benestar material i el desenvolupament social.

THE HISTORY OF THE GENERALITAT VALENCIANA 

In 2018 the Generalitat Valenciana turned 600 years old. It is the group of institutions which handles Valencian self-government. It means that, first of all, Valencian self-government is not new or 30 or 40 years old, when the state of autonomies was created. Moreover, in order to counteract the aspirations of historic nations, those which have a longer reclaiming tradition, they used the witty formula of ‘one size fits all’.

The Spanish State, very centralised and standardising until then, was divided administratively in 14 autonomies. It was also encouraged certain regionalism, but a “healthy and well understood” regionalism, formula used by Francoism in order to develop this autonomist conscience of regions, which not only had any self-singularity, but they did not had an autonomist reclaiming tradition too.

Valencian Country, which is not only a valid term, it is also legal because it is considered in the preamble of the Statute of Autonomy, is not a cunning or arbitrary self-government, and it is not a recent historical product too. Valencian self-government comes from the creation of the Valencian Kingdom, with the colonisation of James the First, who instead of adding the new lands to Catalonia or Aragon, he created a new kingdom with its own laws, its own “constitution” which were the Furs, its own institutions, a currency, a weight and measurement system, etc. Among these institutions the most important one are Les Corts Valencianes (the parliament), because they have the representation of citizens through their arms or sectors. Military, noble, ecclesiastic or royal sectors represented all the cities and towns which were part of royal heritage.

At Middle Ages Les Corts met once in a while. When the king needed money had to call them to ask for taxes, subsidies or tax collection. Then, Les Corts used it to ask political compensations. In the period of time between two meetings an institution was developed, which worked as a permanent commission, as a permanent office of Les Corts which was called Diputació del General (General Council). The name “General” was given because it meant the representation of the whole kingdom through three arms or sectors. The new institution, La Diputació del General, who will be called Generalitat, was born as a permanent commission of Les Corts Valencianes.

It is true that La Generalitat was born with a fiscal and financial purpose. It means it was born to take in money and manage taxes in order to join the amount agreed by Les Corts for the king. What happened in France or Castile was the opposite, the monarch himself or royal officers who took in money and managed the finances. In Aragon Crown and in Valencian Kingdom, who takes in money is the new institution of La Generalitat.

While in France and Castile the way of development encouraged central power, a more centralised and absolutist monarchy, in other countries, as finances and political decisions were in charge of Les Corts or La Generalitat, another way of state construction was developed, the parliamentary way. This one triumphed in The Netherlands and England, and in the Valencian Country it was truncated by the War of the Spanish Succession, during the Battle of Almansa. Especially because of El Decret de Nova Planta, a decree which abolished Valencian regional law system and substituted it by Castilian laws.

It is also truth that in the more parliamentary societies, not in those which developed an absolute and centralised monarchy, the king was not above the law, he was not the maximum sovereignty, but sovereignty was shared with Les Corts, with institutions, with La Generalitat, this way it became the voice of kingdom population. However, it was expressed through its sections, its arms, typical from those ages and not of a system of modern and democratic societies.

I told before that 1707 means a Valencian defeat and I explain that telling that although in the war there were supporters of two sides, austracistes and borbònics, maulets and botiflers, in the end the defeat was collective, of all Valencians, because Furs and Valencian institutions were abolished, independently from the side they were. Even Felip V defenders went to protest against the suppression, they wanted to tell the monarch that although their loyalty he supressed Valencian laws and they asked for their recovery and they were imprisoned. So, the defeat was collective.

La Generalitat stopped being a valid institution but it never disappeared of Valencian’s memory. From this medieval nostalgia of a glorious past, of lost institutions, they went to political reclaims at the end of the XIX century and at the beginnings of the XX with the development of political Valencian nationalism. Inside the aspirations of political Valencian nationalism was the recovery of old institutions. And just the Declaració Valencianista of 1918, a very important landmark in the history of political Valencian nationalism, took place 500 years after the creation of La Generalitat Valenciana. Since this Valencian statement of 1918 until the endo of the Spanish republic, Valencian nationalism aspirations developed and made a graft of a Statue of Autonomy.

So, in the seventies, to the pairing freedom and amnesty reclaimed by the whole state, in the Valencian Country there were a third element: Statute of Autonomy. Thanks not only to the reclaims and the pressure of progressive political forces, but also to the massive demonstrations in the first years of transition, such as the one in 1977, in favour of the Statute of Autonomy, in 1982 the achievement of Valencian Statute of Autonomy arrived.

The Statute of Autonomy recovered the name “Generalitat”, but not only to refer to one institution, but the group of them who form Valencian self-government.

Finally, one of the most important problems nowadays is political and administrative organisation of the state and the redistribution of financial resources. It is shown by the fact that it is in the agenda of every Valencian political force and it is also a fundamental worry of Valencian society.

Knowing about institutions such as La Generalitat Valenciana and the legal and political tradition of regional centuries will give us a better knowledge and contribution in order to put in perspective and improve Valencian political and institutional system, because material welfare and social development depend on it.