Quan parlem de teatre podem estar parlant d’un edifici on es du a terme la pràctica teatral. Com a edifici, el teatre duu a l’esquena molta història i podem situar les seues arrels pràcticament en els primers dies de la humanitat, ja que quan érem humans primitius ens reuníem al voltant del foc per contar una història o dur a terme algun ritual. Aquests llocs on es contaven els contes van començar a tindre una rellevància en la nostra psique, de manera que a poc a poc, al llarg del temps van anar conquerint l’espai on vivíem els humans, fins a arribar al centre mateix dels espais on habitàvem. Així, amb el pas del temps s’utilitzaven els temples per a fer les representacions o s’empraven espais naturals que tenien condicions peculiars.

A l’antiga Grècia el teatre va sofrir un punt d’inflexió atés que es va pensar i construir un espai específic per a dur a terme aquesta pràctica. Llavors, aquests nous espais van anar situant-se de manera progressiva als afores de les ciutats, lluny de la població. Però, aquesta vegada ho feien perquè l’espai requeria certes necessitats, com per exemple ser un espai gran perquè cabera molta gent o que el terreny estiguera situat en una pendent. També els amfiteatres que construïen els grecs també requerien un tipus de roca concret.

Després de l’època clàssica grega i romana arriba a la civilització occidental el Cristianisme. Aquesta esdevé una època molt fosca amb moltes prohibicions i el teatre, en conseqüència, cau en l’oblit completament. Llavors, la pràctica teatral és gairebé inexistent i els llocs on es feia teatre desapareixen per complet. Ara qui està al centre és l’Església i serà així durant un període llarg de temps que culmina en el Renaixement.

Al voltant del 1400 després de l’era comuna el Renaixement es dóna a conéixer a Itàlia i posteriorment es desenvolupa en tots els països europeus. Era una tendència a trencar completament amb tota aquesta foscor cultural del Cristianisme i d’intentar reprendre tots els valors de l’art de la cultura antiga. Pel que fa a l’edifici, tot aquest context representa una vertadera revolució i canvien moltes coses, fins i tot els materials de construcció o la mida de l’edifici. Així, es construeixen per exemple els teatres a la italiana que hui dia són els teatres principals de totes les ciutats i són els que estem habituats a vore. Així, l’edifici on es practicava el teatre es transforma en un espai més menut i això suposa una eina per a tornar a conquerir el centre de la ciutat, situant la pràctica teatral a un plànol d’importància físic i simbòlic similar al de l’Església.

Hui dia hi ha una gran varietat d’espais teatrals, com per exemple sales alternatives, microteatres de fins a 15 m², sales multifuncionals que s’empren per a fer conferències o, també, auditoris. Així, com veiem, l’espai físic del teatre no ha tingut unes característiques fixes al llarg del temps, sinó que ha anat mutant amb els segles. Si més no, aquest fet ens serveix de prova de la importància que ha tingut aquesta pràctica per a l’ésser humà.

THEATRE, A MUTANT ENTITY

When we talk about theatre we can be talking about the building in which theatre practice takes place. As a building, it has a lot of history and we can say its roots are in the first days of humanity, because when we were primitive humans we met around the fire to tell a story or do a ritual. These places where people told stories started having relevance in our psyche, this way, little by little, over time they had been conquering the space were humans lived, until becoming the centre of the spaces we lived in. So, with the passage of the time temples were used to do representations or natural spaces with special conditions were used too.

In times of Ancient Greece theatre suffered a turning point, because people thought and built a specific space in order to do this practice. Then, these new spaces had been placing at the outskirts of cities, far from towns, but this time because the space had some needs, such as being a big space to take in lots of people or being in a slope. Amphitheatres built by Greeks also required a specific kind of rock.

After Greek and Roman classical period, Christianism arrived to occidental civilisation. It was a very dark period with lots of prohibitions and, in consequence, theatre was completely forgotten. Now which is in the centre is the Church and so it will be in a long period of time ended with the Renaissance.

About 1400, after the common era of Renaissance, it was known in Italy and later it develops in all of European countries. It was a trend to break with all of the cultural darkness of Christianism and try to resume all of the values of ancient culture. Regarding the building, this context means a true revolution and lots of things change, even building materials or the size of the building. So, Italian theatres are built, which nowadays are the principal theatres in all the cities and we are used to see them. This way, the building where theatre was practiced becomes a smaller space and it means a tool to reconquer the city centre, placing theatre practice in physic and symbolic importance level similar to the Church’s one.

Nowadays there is a great variety of theatre spaces such as alternative theatres, microtheatres of even 15m2, multifunctional theatres which are also used to do conferences or also auditoriums. So, as we can see, the physical space of theatre has been changing with centuries and this fact is an evidence of the importance of this practice for the human being.