L'any 2017 a l'estat espanyol hi va haver 97.960 divorcis. En termes relatius representa 2,1 per cada mil habitants. Això són xifres majors que altres països com Alemanya o Itàlia, però encara lluny d’altres com Suècia. En realitat, el divorci s'ha convertit en una qüestió quotidiana, són moltes les parelles que nosaltres coneixerem que han suposat un divorci. Aquestes xifres són congruents amb un concepte bàsic per entendre la societat i la cultura occidental en l'actualitat: el concepte individualització, encunyat per Ulrich Beck i Elisabeth Beck. Simplificant molt, aquest ve a dir que posem al centre els desitjos, les preocupacions i les necessitats de l’individu i que ho fem per sobre de les convencions i normes socials.

Pel que fa a les parelles, això vindria a dir -i torne al simplificar molt- que si en algun moment no pensem que és satisfactòria la nostra relació de parella, o que no som prou feliços, és totalment legítim divorciar-se. El que passa és que aquesta concepció, que és imperant en la nostra societat actual, no té en compte algunes qüestions importants. Per exemple, molts tenim hipoteques a mitges, tenim amics compartits i, per damunt de tot, tenim fills. El que tampoc té en compte aquesta concepció és que vivim en un món on els individus ens col·loquem en diferents posicions socials que ens donen accés a determinats recursos econòmics, materials i simbòlics, i per tant tenim accés a determinades maneres i oportunitats vitals.

Això també significa que en les ruptures d’unió quan es trenca una parella, estiguen o no casats, les conseqüències o efectes d'aquesta ruptura no són igualment experimentats si eres home que si eres dona, perquè el gènere és una variable fonamental de l'estructura social. A continuació veurem la importància de l’estructura social i la importància de tindre una perspectiva de gènere a l’hora d’analitzar la diversitat familiar. I en aquest cas, més en concret, quan parlem de famílies monoparentals, ja que moltes -no totes- provenen d'una ruptura d'unió. El que explicaré prové de moltes investigacions dutes a terme al llarg dels últims anys en el grup de recerca Copolis de la Universitat de Barcelona i, més recentment, en el grup de recerca IPRODES de la Universitat de València.

Primer hauríem d'explicar què és una família monoparental. Això resulta complicat, atés que històricament ha tingut un component molt basat en prejudicis, tenint en compte que allò considerat com quelcom fonamental o allò que havia d’estar bé era la biparentalitat. Per tant, la monoparentalitat era una família incompleta que no arribava a ser biparental o que encara no havia arribat a ser biparental. Però això està basat en prejudicis.

La definició més bàsica de monoparentalitat és que n'hi ha una persona adulta, un menor d’edat depenent, tant econòmicament com de cura, i després un vincle de filiació entre ambdós. A partir d’aquesta definició de tres elements bàsics, la resta és totalment diferent. Les famílies monoparentals, com la resta de famílies, són molt heterogènies. Així, la seua realitat canvia molt si provenen d’una viduïtat, d’un divorci o d’un procés migratori. També canvien molt les conseqüències en la seua vida quotidiana segons l’edat dels progenitors, segons l’edat dels xiquets i xiquetes que tenen a càrrec i també segons la classe social dels progenitors. Per tant, quan parlem de famílies monoparentals estem parlant d'una gran diversitat. Ara bé, també poden presentar alguns trets en comú remarcables que cal tindre en compte, tot i que no totes les famílies els presenten.

El primer i fonamental és que estan encapçalats majoritàriament per dones. Així, són les dones les que es fan càrrec dels xiquets i xiquetes de manera majoritària en una ruptura d’unió. Estem parlant de més del 80% d'aquests nuclis. En segon lloc, és la vulnerabilitat econòmica i, per tant, vital d'aquestes famílies. Això no significa que totes visquen en una situació de vulnerabilitat, ni de bon tros, però sí que tenen un risc major de caure en la pobresa. Per exemple, les dades que tenim a l'estat espanyol en el 2014 sobre el risc de caure en la pobresa era d’un 29% en termes generals. En el cas de famílies monoparentales aquest risc augmenta fins a un 53% i, per tant, esdevenen xifres remarcables.

El perquè d’aquesta vulnerabilitat no és una resposta senzilla, és una acumulació de situacions i de circumstàncies diverses. Però el que sí que és cert és que podem trobar en les nostres investigacions dos qüestions fonamentals. En primer lloc, una de les raons és la total incompatibilitat del mercat de treball i la seua dinàmica amb les necessitats de cura i d'atenció als xiquets i altres membres de la família. Això és fonamental, perquè si bé és cert que totes les famílies ho viuen com a problemàtic, en el cas de les famílies monoparentals ho és de manera més acusada. Això és així perquè en les famílies monoparentals, en aquest cas majoritàriament les dones que encapçalen aquest tipus de nuclis, se superposa el rol de cuidador amb el rol de sustentador.

Anteriorment aquesta incompatibilitat de dinàmiques entre el mercat de treball i l’atenció a la cura s’havia resolt amb la divisió d'espais i funcions. La dona cuidava i l'home anava al mercat de treball. Per sort això ha canviat per la feina feta per les dones als moviments feministes. És important que haja canviat perquè aquests dos espais no tenen el mateix reconeixement material i simbòlic i per tant és una font de desigualtat.

Per tant, en les famílies monoparentals existeix una impossibilitat de conjugar les obligacions laborals amb les necessitats de cura, que poden ser majors o menors segons la situació familiar però que moltes vegades són totalment rígides. Tot això en un mercat de treball, cada vegada més precari, on només atenen a les persones pel vincle de treballador, de manera que tu eres treballador i prou, no vingues a explicar a una empresa que tens necessitats de cura fora de l'empresa. És a dir, si la teua filla s’alça amb febre, tu no pots negociar amb ella que no tinga febre i que ja vindràs dins d’una estona perquè tens una reunió de treball, sinó que l’has d’atendre.

Per tant, aquesta part de la conciliació és molt difícil de dur per part de les famílies monoparentals. De fet, una de les coses que més reclamen aquestes en les entrevistes que les hem fet són mesures de conciliació. I d’ací ve la segona raó bàsica que nosaltres veiem al darrere d'aquesta vulnerabilitat de les famílies monoparentals: la manca absoluta de polítiques familiars a l'estat espanyol. Estem parlant que en termes de percentatges de PIB (Producte Interior Brut) l'estat espanyol inverteix un 1,3% del seu PIB en polítiques familiars, mentre que la mitjana europea ronda el 2,4%. Hi ha una gran diferència en aquestes xifres que nosaltres patim diàriament en la manca d'atenció, de polítiques i de suport a la criança i a la cura dels nostres familiars. En el cas de les famílies monoparentals això és més evident perquè la seua xarxa de suport és menor.

En definitiva, del que serveix analitzar a les famílies monoparentals és per a adonar-se del compromís de l'estat de benestar, de la qualitat de vida dels ciutadans, i de la importància d'atendre els canvis familiars. Aquests últims, igual que els canvis socials, cal analitzar-los des d’una perspectiva de gènere, perquè en aquest cas, el de les famílies monoparentals, el que estem veient és que el cost de la ruptura és major en el cas de les dones que no en els homes.

Gender perspective in single-parent families

The year 2017 in the Spanish State there were 97960 divorces. In relative terms it represents 2.1 for every thousand of people. These figures are higher here than in other countries like Germany or Italy, but they are far from others like Sweden. Actually, divorce became a common issue, there are lots of couples we know that have divorced. These figures are coherent with a basic concept in order to understand occidental society and culture currently: the individualisation concept, coined by Ulrich Beck and Elisabeth Beck. Simplifying a lot, it says that we focus on wishes, worries and needs of the individuals and we do it above social conventions and rules.

Regarding couples, it would mean –and I simplify a lot again– that if in any moment we think our relationship is not satisfactory or we are not happy enough, divorcing is legitimate. What actually happens is that this conception, which is prevailing in current society, does not take into account some important aspects. For instance, lots of people share mortgages, friends and, above anything else, have children. What this idea does not have into account too is that we live in a world in which individuals place ourselves in social positions which give us access to specific economical, material and symbolic resources, so we have access to specific vital ways and opportunities.

It also means that in union breaks when a couple brakes up, married or not, the consequences or effects of this breakup are not the same being a man or a woman, because gender is a basic variable in social structure. Now we will see the importance of social structure and the importance of having gender perspective when we analyse family diversity. In this case, concretely, when we talk about single-parent families, because lots of them, not all of them, come from a union break. I will explain what the result of lots of investigations of last years in Copolis research group of the University of Barcelona and, recently, in the IPRODES research group of the University of València.

First of all we should explain what a single-parent family is. It is complicated, because historically it has a component based on prejudices, taking into account that what was fundamental or what was right were two parent families. So, a single-parent family was incomplete because it did not reach two parents or it had not reached it yet. But all of that is based on prejudices.

The most basic definition of single-parenthood is that there is an adult, a minor whose economy and care depends on the adult and a filiation link between them. From this definition of three basic elements, the other is totally different. Single-parent families, as other families, are very heterogeneous. So, its reality changes a lot if they come from widowhood, divorce or a migratory process. Also the consequences in daily life change a lot depending on the age of the parents, the age of children and also the social class of the parents. So, when we talk about single-parent families we are talking about a great diversity. However, they can have remarkable characteristics in common, even though not every family have these characteristics, which have to take them into account.

First of all and fundamentally, they are headed by women. This way, women mostly take care of children in a union break. We are talking about more than the 80% of these families. Secondly, we find the economic vulnerability, so vital vulnerability of them. It does not mean that all of them have a vulnerable situation, but they have more risk of poverty. For instance, in Spanish State the year 2014 the risk of poverty was 29% in general terms. In the case of single-parent families this risk increases until the 53%, so it is a remarkable number.

The reason of this vulnerability is not easy; they are diverse situations and circumstances. But what it is actually true is that we can find in our investigations two basic questions. First of all, one of the reasons is the absolute incompatibility of job market dynamic with cure needs and the attention required by children and other members of the family. It is fundamental, because although it is true that all the families live it as a problem, in the case of single-parent families it happens in a more pronounced way. The reason is that in single-parent families, mostly in women who head them, the roles of taking care and sustaining overlap.

Previously, this incompatibility of dynamics between job market and care and assistance was solved with the division of spaces and functions. Women took care and men went to work. Fortunately it has changed thanks to the work made by women in feminist movements. This change is important because these two spaces do not have the same material and symbolic acknowledgement, so it is a source of inequality.

So, in single-parent families there is an impossibility of combining job duties with care needs, which can be more demanding or less, depending on the family situation, but many times they are absolutely rigid. All of that in a more and more precarious job market, in which people are treated only as workers, so you are a worker and it is enough, do not come to the company to explain you have care needs out of it. It means, if your daughter has a fever you cannot tell her not to have it and you will come in a while because you have a meeting at work, you have to assist her.

So, this part of work-life balancing is very hard to deal with by single-parent families. In fact, work-life balancing is one of the most demanded in the interviews we do. And the second basic reason behind this vulnerability of single-parent families comes from it: the absolute lack of family policies in the Spanish State. We are saying that, in GDP (Gross Domestic Product) percentage terms, the Spanish State invests the 1.3% in family policies, while the European average is near the 2.4%. There is a big difference in these numbers we suffer everyday in terms of lack of assistance, policies and support to upbringing and care of our families. In case of single-parent families it is more evident because they have a smaller support network.

In the end, analysing single-parent families helps us to understand the commitment of the welfare state, the quality of life of citizens and the importance of attending to family changes. This last case, like social changes, has to be analysed from a gender perspective, because in single-parent families we are seeing that the breakup cost is bigger for women than men.