IMPUNITAT JUDICIAL

CODIs

IMPUNITAT JUDICIAL
IMPUNITAT JUDICIAL

L'Estat Espanyol va patir una dictadura des de l'any 1939 fins al 1975. Les conseqüències foren 300 camps de concentració, 465.000 persones exiliades, 300.000 bebés robats i un llarg etcètera. De fet, som el segon país del món amb més desapareguts, només superats per Cambodja. Actualment s'estima que 140.000 persones encara jeuen a les cunetes. Amb aquestes xifres podem concloure que la dictadura franquista va tenir un caràcter sistèmic d'aniquilar a l'enemic ideològic. Quan açò succeeix, diguem que s'han comés crims de Lesa Humanitat, els quals estan recollits en l'Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional.

Mai no hi ha hagut cap culpable per aquests crims, ni tan sols l'Estat Espanyol ha iniciat una investigació per esbrinar quina fou la magnitud del conflicte, malgrat les diverses peticions que l'ONU i Amnistia Internacional li ha fet. De fet, les víctimes han intentat en diverses ocasions denunciar aquests fets a la justícia espanyola, però cap mai ha aconseguit prosperar fins a la data.

El Tribunal Suprem amb la seua sentència 101/2012 tanca les portes al fet que qualsevol jutjat puga investigar els crims franquistes al·legant principalment 4 arguments de forma reiterada que impedeixen aquesta investigació. El primer és la vigència de la Llei d'Amnistia, publicada el 15 d'octubre de 1977. Pel que fa al segon, es tracta del principi de legalitat penal. El tercer és la prescripció de tots els delictes i el quart, la mort de les persones presumptament responsables. Ara bé, una gran quantitat d'instruments del Dret Internacional rebaten per unanimitat aquests arguments.

En relació amb el primer dels arguments, la judicatura espanyola diu que no es pot condemnar a ningú perquè la Llei 46/1977 d'Amnistia de 15 d'octubre va amnistiar tots els crims que es van cometre des de l'any 1939 fins al 1975. Però, els instruments de Dret Internacional ho rebaten, ja que l'Estat Espanyol, sis mesos abans de publicar la llei d'Amnistia, va ratificar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i l'article 15 d'aquest Pacte diu que tota persona que ha comés crims contra la humanitat ha de ser jutjada. Per tant, és un pacte que no admet l'existència de lleis d'Amnistia. Així, és una llei que neix nul·la de ple dret.

Al segon dels arguments, el Principi de legalitat penal, els magistrats del Tribunal Suprem consideren que en el moment en què es van produir els crims franquistes no existia cap llei que regulara els crims contra la humanitat i que, per tant, atenint-nos al principi d'irretroactivitat no es pot condemnar a cap persona per açò.

Però la judicatura obvia que Espanya sí que estava vinculada al costum internacional des de 1899 i, també, als principis de Nuremberg des de 1946, els quals sí que regulen els crims contra la humanitat. Per tant, segons el Dret Internacional, en el moment que ací es van produir els crims contra la humanitat sí que hi havia marc jurídic vigent que els considerava com a tal.

Amb relació al tercer dels arguments, que fa referència a la prescripció de tots els delictes, cal tindre en compte que tots els instruments de Dret Internacional per unanimitat consideren que els delictes de Lesa Humanitat mai no poden prescriure. Per exemple, així ho contempla l'article 29 de l'Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional.

El quart i últim argument és el relacionat amb la mort de les persones presumptament responsables. El que diu la judicatura espanyola és que no té cap sentit iniciar un procediment judicial si no és possible condemnar a ningú perquè està mort. De nou, el Dret Internacional li recorda a l'Estat espanyol que independentment de la mort d'aquestes persones, ha d'iniciar una investigació donat que l'únic objectiu no és la condemna d'un culpable, sinó el reconeixement públic mitjançant un procediment judicial de què va succeir en cada cas concret.

Per tant, a l'Estat Espanyol mentre no es jutgen aquests crims no es complirà el dret a la veritat, a la justícia, a la memòria, a la reparació i, el més preocupant, no podrem aplicar les garanties de no repetició.

 

JUDICIAL IMPUNITY

The Spanish State suffered a dictatorship from 1939 until 1975. The consequences were 300 concentration camps, 465000 exiled people, 300000 stolen babies and a long etcetera. In fact, we are the second state of the world with more missing people, only Cambodia surpasses us. It is estimated that 140000 people are still lying in roadside ditches.

With these figures we can conclude that Franco dictatorship had the systemic character of wiping the ideological enemy out. When it happens we say that crimes against humanity have been committed, present in Rome Statute of the International Criminal Court.

And there was never any responsible of these crimes, not even the Spanish State has started an investigation in order to find out the magnitude of the conflict, in spite of the requests made by the ONU and Amnesty International.

In fact, victims have tried to report these facts to Spanish justice in some occasions, but they have never prospered until now.

The Supreme Court of Spain with its sentence 101/2012 closes the doors to any court to investigate Francoist crimes alleging principally 4 arguments reiteratedly:

  1. The validity of Amnesty Law.
  2. The principle of criminal legality.
  3. Prescription of all the crimes.
  4. Death of the allegedly responsible people.

However, a great amount of international law documents refute unanimously these arguments, we will start for the first one:

The validity of the 46/1977 Law of Amnesty of October the 15th. It is incompatible with the international duties acquired by the Spanish State before, when it ratified the International Covenant on Civil and Political Rights in April 1977. It means, 6 months before the Amnesty law was published, the Spanish State ratifies the Covenant, which does not consider the existence of amnesty laws. So, it is a law born invalid within full rights.

Principle of criminal legality. Magistrates of the Supreme Court consider that when Francoist crimes were committed, there was not any law which regulated crimes against humanity, so they cannot sentence anybody for that reason, following the principle of nonretroactivity.

But judiciary omits that Spain was actually linked to the international common law since 1899 and, also, to the Nuremberg principles since 1946, which regulate crimes against humanity.

So, according to International Law, when crimes against humanity were committed here, there was current legal framework which considered them.

Prescription of all the crimes: international documents consider that crimes against humanity are imprescriptible: the article 29 of Rome Statute of the International Criminal Court, etc…

Death of the allegedly responsible people: they understand that it has no sense to start a legal proceeding if they cannot sentence anybody because they are dead. The only objective is not the sentence of a guilty, but the public recognition of what actually happened in each case. And we can only achieve that investigating. States have the absolute duty of starting an investigation and guaranteeing the right to the truth, justice and reparation of the victims.

So, as the current UN rapporteur, Favian Salvioli, says about these issues, it is surprising the excessive formalism in law interpretation which nullifies any alternative of guaranteeing the victims right to the truth and justice. However, Spain sentenced Scilingo and Pinochet for crimes against humanity dismissing the Chilean decree-law of amnesty and they found legal ways in order to sentence them applying legal principles of the International Law. The same they do not want to apply on Francoist crimes against humanity.

So, if the Spanish State does not judge these crimes, it won’t obey the right to the trith, the justice, the memory, the reparation and, the most worrying fact, we won’t apply the guarantee of non-repetition.